Seguidors

dissabte, 29 d’octubre de 2011

NOCTÀMBULS

                                               



                                                
                                                 Ombres en mig de la fosca
                                                 siluetes a mig dibuixar
                                                 mínimes llums rogenques
                                                 insinuen rostres cansats
                                                 esguards buits, boques obertes
                                                 que deixen mots ignorats.
                                                 Algú demana més veure
                                                 tothom desitja un amant
                                                 ningú es resigna a creure
                                                 que aquella nit serà en va.
                                                 I la nit avanç inflexible
                                                 travessant la ciutat
                                                 ànimes negres movent-se
                                                 ments en blanc oscil·lant
                                                 mans obertes inermes
                                                 incapaces d'atrapar.
                                                 En cert moment es pot veure
                                                 si més no es pot desitjar
                                                 una mirada, una escletxa,
                                                 una obertura, un senyal
                                                 mentre el so de la trompeta
                                                 d'en Lee Morgan tocant
                                                 Night in Tunicia en directe
                                                 et submergeix en un estat
                                                 ingràvid, lleu, inconnex                                                                                                                                 immers en la incertesa
                                                 del que és real o irreal.
                                                 Mentre la nit es condensa
                                                 i es fon en un sol instant
                                                 l'instant breu que és una vida
                                                 i la vida és pèrdua constant

7 comentaris:

  1. A la nit tot és confús. Només es pot retallar de manera certa els seus sons...Si aquests són de trompeta, podem arribar a tocar el sol, abans que reneixi en un nou dia.
    Màgic el paisatge que has pintat avui.

    ResponElimina
  2. És com un blues... la nit ens confon a tots, uis, ara semblo el Dinio, jo que em volia posar seriosa.

    ResponElimina
  3. La foscor de la nit amb una espurna de llum...Instant breu, però ple de vida.

    ResponElimina
  4. És ben cert allò que diu que a la nit tots els gats són, "pardus"? bé, més aviat "pardillus".
    Jo, personalment, estic més confós durant el dia

    ResponElimina
  5. molt bo gregori aquest poema ple de musicalitat, de versos ben treballats que diuen moltes coses i que deixen pas a la reflexió

    gràcies de nou per les teves visites i el teu encertat comentari al meu últim poema
    una abraçada i fins aviat
    joan

    ResponElimina
  6. És un poema sigilós i inquietant com ho és la nit que l'inspira. Bravo!

    ResponElimina
  7. La nit sigilosa s'acosta i t'abraça. De fons el piano sona al pis de baix. Summergits en somnis les mans comencen a interpretar lentament una nova sinfonia, aquesta encara per descobrir.


    Et seguisc! :D

    ResponElimina